No soc aquí

Hi ha fronteres que sembla que només s’hagin d’obrir amb un conjur. No són exactament barreres, ni línies rectes, ni fan un tall net. Tampoc són fronteres imaginàries ni portes que franquegin el pas a un món paral·lel, sinó llocs, situacions i circumstàncies ben reals; frontisses entre mons que desapareixen i d’altres que malden per treure el cap. Pot ser que les tinguem aquí al costat, però veure-les, entendre’n els mecanismes i finalment creuar-les pot demanar tota una vida.

La Mila, la narradora d’aquesta novel·la, va néixer a finals dels anys setanta en un barri apartat i mal urbanitzat, encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial. Filla de pagesos que van haver de canviar el tractor per la cadena de muntatge, en el seu lèxic familiar més remot hi sobresurten els mots pòrtland del ciment amb què van tapar l’era de casa i kennebec de les patates que plantaven a l’hort. Els pares no la duien de vacances ni a sopar a fora, però la portaven a veure un curandero que un dia li va dir que tenia un do que s’aniria manifestant amb el temps.

Ara que espera una criatura, la Mila intenta escatir els motius de l’estranyesa que l’ha acompanyat des de sempre, un ser-hi o no ser-hi, una certa perplexitat cap als propis orígens. Enfilant records i paraules, apama els límits i la força d’aquell món heretat, rememora els seus assajos d’obertura a Barcelona i a París i es pregunta què ha perviscut de tot allò en ella i què transmetrà a la seva filla. Amb una prosa de dring cristal·lí i un punxant sentit de l’humor que oscil·la entre la tendresa i la mala llet, Anna Ballbona ha escrit una inusitada novel·la de frontera, l’autoretrat d’una dona que troba la seva veu –potser aquell do– i el seu lloc al món en el moment que decideix posar-se a parlar.